O ENS MATEN O ENS MATEM

14-10-11

*

O ENS MATEN O ENS MATEM

*

Des dels diaris s’insisteix: “Les previsions de l’INE són funestes (...) les morts superaran els naixements el 2020.”  “Les dades ensorren la moral dels més positius.” “El col·lectiu de gent gran creix cada any que passa.” Repeteixo el que deia dies enrere: “L’envelliment demogràfic, nou risc per al benestar”, assegura el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.

Xecs, com se sol dir al sud, cal que ens traguem del mig. Per a nosaltres no n’hi ha, de benestar, tot al contrari: ens falten les infraesctructures socials més necessàries, i a Tarragona mateix, gran camp de la indústria química, el que va ser magnífic hospital Joan XXIII, amb grans professionals, no ha tingut mai unitat de cremats i a més ara tanquen quiròfans i suprimeixen llits a la velocitat del llamp. Als CAP no hi ha substituts de metges de capçalera. És a dir, ens seguen l’herba sota els peus callant callant.

Volem tenir, això sí, els Jocs del Mediterrani, que suposen grans inversions, mentre les construccions bàsiques estan paralitzades. Canalla en barracots per escola i encara, els que en demanaven dos només en tindran un i gràcies. Visca la política previsora. Visca la política social. Som ciutat Patrimoni, i això es veu que dóna pa, però un pa amarg.

De manera que com que els jaios sobrem – ara recordo la cèlebre novel·la “Quan es fa nosa”, de Josep Pous i Pagès -, és bo que alcem un clam perquè s’instauri d’una vegada l’eutanàsia activa per llei: els governants ens assenyalen aquest camí. Molts hi deuen haver pensat, però els hipòcrites fingeixen que s’esgarrifen de sentir-ho. M’esgarrifo més jo d’escoltar una i altra vegada que faig nosa, que sobro, que prenc el benestar dels altres. Perquè ser vell, avui, significa això: sacrificar els altres, que t’haurien de dedicar temps i euros, i això és inassumible.

*

“Aquestes dones...” Henri de Toulouse-Lautrec. Museu de Belles Arts de Budapest.