BISBES CONTRA REBELS

BISBES CONTRA REBELS

Comenta l’articulista Jordi Busquets la sensació que té “cada vegada que llegeix la ‘nota d’orientació moral’ que els bisbes espanyols –i entre ells, els catalans -, fan pública quan s’acosten unes eleccions, espanyoles lògicament (...)” . Acaba dient que  no ha sabut trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la “unitat de la nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatismes.” I tant, que no, amic Jordi. Per no allargar el post només apunto tres realitats referents al judaisme-cristianisme.

            1- L’Associació Bíblica Catalana, quan introdueix el Nou Testament, situa la societat jueva del segle I: “Pel que fa a la posició econòmico-social de la gent, en el nivell més alt hi havia una aristocràcia sacerdotal formada per unes quantes famílies de les quals sortia el gran sacerdot. Aquestes famílies controlaven els ingressos del temple. També cal comptar entre els rics (...)”.

            2 – L’Associació Bíblica no ho diu (podria ferir sensibilitats), però els historiadors, sí. Quan estudien Natzaret, no el descriuen com un lloc pacífic i de somni “on vivia tranquil·leta la ‘sagrada família’. És terra conflictiva i rebel, on es teixeixen esperances i somnis d’alliberament en clau de resistència. Aquí va néixer Jesús i va créixer i es va educar en aquest clima.” Ho afirma John P. Meier, un dels més qualificats investigadors al voltant del Jesús històric, i ho recull Juan-José Tamayo, teòleg.

També sosté Meier que, en la història grecorromana, Jesús va ser un “jueu marginal”.

            3 – Com a bon resistent i rebel, Jesús parlava i escrivia l’arameu. No escrivia en la llengua dels dominadors. Per això no el van entendre quan s’exclamava a crits des de la creu, abans de morir.

                                                *

            L’Església Catòlica continua mostrant la seva esplendor, demostrada en les visites del Papa i en la seva seu el domini territorial. I, almenys la Conferència Episcopal Espanyola, la connivència amb els partits que ja sabem, els de “una sola patria, una sola lengua”.  

            ¿Com podia durar un rebel a l’estil rasta i okupa, hippy i independent, en una societat com la dels sacerdots de totes les èpoques? A més, deia que el seu regne no era d’aquest món, ben a l’inrevés de l’exemple del “gran sacerdot”. I no poso tothom al mateix sac, que hi ha honroses excepcions a pesar de l’oposició eclesial i el fantasma de l’excomunicació. Aquesta imatge de Jesús no la publiquen mai, perquè incitaria els fidels a la desobediència, i l’“stablishment” clerical sempre ha volgut controlar. Cada vegada ho tenim més magre. Jordi Busquets acaba el seu article amb una petició que subscric: “No seré jo qui negui als bisbes el dret a defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana.”

*