DESPRÉS DE BACH

7-10-11

*

DESPRÉS DE BACH

*

LA Terra on sóc va xopant-se de sang violenta. Cada dia.

¿Per què la guerra?, es pregunten uns savis.

Perquè a l’home li agrada matar, reconeixen uns altres.

Adrenalina del perill, imminència d’atacs, la por, l’honor.

Es va dir una vegada que mai més poesia després de l’Holocaust.

Però hi havia poetes i, per sort, poblaran tot el món: encara escriuen.

Es va pontificar que mai més la bellesa després d’Hiroshima.

I va regnar el lletgisme, que ja s’insinuava: pintura en carn oberta,

sacrificis de sang, la pell verdosa i el gest horroritzat, ara en acrílics,

ara en olis fangosos i pigments, cos espellat impregnat de resines.

Dos gargots, uns filferros i un temple és el que cal a un món adorador.

Em pregunto, perplexa, ¿per què va ser possible la guerra després de Bach?

¿I després de Beethoven, Rakhmaninov i Fauré? ¿Per què?

Escolto, Britten, el teu Rèquiem de guerra:

el poema era d’Owen, que va morir tan jove a la primera guerra.

La guerra també mata els poetes, ¿què us pensàveu? I els músics

que componien marxes militars per als exèrcits victoriosos.

No són bàndols comparables: més grandiosos músics i poetes,

però també més dèbils, gairebé un eco, un violí en camp d’extermini.

M’inclino amb els vençuts i el pare Bach em canta: «Vine, dolça mort».*

* Cantata 478.

*

pàgina 10

*

Editorial Òmicron ha editat una col·lecció de “plaquettes”, 10 poemes cadascuna, de diferents autors. Es venen a 5 euros unitat. Us ofereixo un dels meus 10 poemes.

Fotografia: portada de la “plaquette”.